“La forma del agua”, una faula sobre com donar “Forma” a la nostra vida enfrontant coses com la intolerància, el rebuig a la diferència o la por.
Quan un intenta entendre una pel·lícula, potser posar-se a llegir critiques per Internet no sigui la millor idea. Que si es tracta d’una versió per a adults de la Bella i la Bèstia, que si es una història d’enaltiment de l’amor, que si zoofília. Podria ser que potser algunes de les teories arribessin a tenir algun sentit, però feia temps que no llegia tanta varietat de … “teories” … sobre un mateix tema.
Crec sincerament que en tota obra d’art, ni tan sols l’artista, que crea per necessitat, és capaç d’interpretar objectivament tot el que el seu propi subconscient ha generat. Però no cal oblidar que com diu Sergi López, “Les pel·lícules diuen coses, no son innocents, no son entreteniment.”
Em preguntava just a l’acabar la pel·lícula dues coses, el perquè d’aquest títol, i quin sentit tenien les imatges inicials amb el pis submergit si en cap moment es produeix un desastre ni res semblant.
La peli és una faula, sí, carregada de simbolismes i metàfores per tot arreu, on l’amor serveix de fil conductor, però la meva primera impressió és que, més que d’amor, va de coses com la intolerància, el rebuig a la diferència, la por i la incapacitat d’enfrontar aquest món, … o potser en part a l’inrevés, de com podem afrontar-lo i donar-li “Forma” a la nostra vida.
La protagonista, Eliza, “una princesa que no pot parlar” com la defineix el narrador al començar la pel·lícula, és algú humil, de classe baixa, sensible, intel·ligent i sola. Sola fins a l’extrem que és òrfena. Que no pot parlar, però que no per això no pot comunicar-se. El seu silenci, és una bona metàfora de la seva incapacitat per fer-se sentir en una societat que no la té en compte, ni a ella, ni a la majoria dels que l’envolten.
Sensible, que gaudeix amb la música i el ball, que ha construït la seva vida sobre un món fantàstic en el qual es recolza, i que li dóna suport, de fet viu just a sobre de cinema, i l’únic moment en què sentim la seva veu, cantant, és quan arriba el dia en què ha d’alliberar el “monstre” i, a manera de comiat, s’imagina ballant amb ell, com en un musical clàssic.
Les úniques persones amb les que es relaciona són d’una banda Giles, el seu veí: homosexual, sensible com ella, que pinta i gaudeix de la música i el ball amb ella davant la TV o al cinema.
Un home carregat de contradiccions, amb el cambrer, defensa als negres als quals no deixen estar a la barra de la cafeteria, però quan surten escenes de disturbis racistes a la tele, es nega a veure’ls, negant-se a acceptar la realitat de el món que l’envolta. Que pidola els seus encàrrecs a l’empresa de la que l’han fet fora, I que tot i viure amb dos gats en un moment donat li diu a Eliza menyspreant el “monstre”: “mira, ni tan sols és humà”, (al que ella, en llenguatge de signes respon: “Si no fem alguna cosa, nosaltres tampoc”) i que atret pel cambrer s’infla a comprar pastissos, que emmagatzema, incapaç de menjar-se’ls dolentes que són.
Les seves raons per al final ajudar a Eliza a salvarlo, no són el mateix monstre, sinó Eliza. L’ajuda perquè a la fi Giles pren consciència de dues coses: l’important que ella és per a ell. ( “Ets l’única persona amb la qual puc parlar”), i l’important que el monstre és per a ella.
L’altra persona important per a Elisa, és la seva companya de treball, Zelda, negra, és a dir, també ciutadana de segona.
Ell, el “monstre”, (Yacuruna, home d’aigua), un ésser estrany, amfibi, considerat un déu en el seu món, algú que allà, lliure, té tot el poder. Que necessita de l’aigua, font de vida, per viure. Aigua que al caure de el cel permetrà seu alliberament. I que en certa manera és símbol de la vida mateixa, poderós, i fràgil a el mateix temps. Una de les primeres coses que fa Eliza amb el “monstre” és compartir el seu menjar, i no li ofereix una poma, ni unes galetes, sinó un ou, (un altre símbol de vida i fecunditat). I a més, portar els seus discos perquè senti la seva música compartint amb ell emocions, sentiments.
S’intueix a la fi de la pel·lícula, quan ella es regenera de el tot i desenvolupa les seves brànquies, que des de sempre ja tenia alguna cosa d’ell en el seu interior, una cosa que havia de desenvolupar.
Ella se sent bé a l’aigua, amb l’aigua. (Aigua = vida?). Des del principi la seva rutina diària comença amb gaudir dels seus banyeres, i és en l’aigua on s’allibera i viu la seva sexualitat, primer sola, després amb el monstre, sense sordidesa, sense culpa, sense fals erotisme, … amb naturalitat, com una part més de la vida. Una vida amb la qual es compromet i per la que lluita. “Es mulla” literalment.
Al laboratori, l’únic que se sent dolgut i que col·labora per alliberar el monstre és un científic, espia rus, estrany a les dues societats, que el valora, que el vol investigar i que no vol que el destrueixin, encara que sigui simplement per l’extraordinari que és. És l’únic al laboratori que vol salvar-lo. S’acosta al monstre de forma racional, i l’estudia, però no ho el fa seu, no comparteix res amb ell, el seu interès és fred, intel·lectual, potser “es mulla” per salvar-lo, però no es “submergeix”, com fa Eliza, o fins i tot Giles, que a la fi empatitza amb ell, i en diverses ocasions es fa tocar per ell deixant que li posi la mà al cap, i que a l’acceptar comença també a regenerar-se (li torna a créixer el pèl). Sense impregnar-se de “vida”, l’espia, només amb el seu interès científic, com a mer observador de “la vida”, no té prou, … i a la fi també mor.
La càrrega política no deixa d’estar present en tota la pel·lícula. Sembla que és una cosa habitual en Guillermo del Toro, i no deixa canya dreta. Les referències al racisme, la guerra freda, americans i russos, en lluita per ideals oposats però amb els mateixos valors i mètodes. El somni americà, simbolitzat en el Cadillac, ( “que serà el futur”) i que acaba abonyegat durant la fugida del monstre.
El retrat de la societat americana, simbolitzada pel cap de seguretat de laboratori, que aspira a anar a un lloc millor a tota costa i a qualsevol preu, amb una família “modèlica” (digna també d’estudi) l’interès pel “monstre” és purament instrumental per ascendir en la seva carrera. Un sàdic sense escrúpols per aconseguir els seus propòsits humiliant i menyspreant a tots els que envolten i als que té per sota, representant d’una societat que es podreix lentament simbolitzada en els seus propis dits.
“Som creats a imatge i semblança de el Senyor. I no creuràs que “això” és al que el Senyor s’assembla, oi?”, “No necessitem aprendre. Necessitem que els nord-americans … no aprenguin “, contundents declaracions de principis sobre el concepte i valor que la societat li dóna a la religió i a l’educació.
Al final però, en la conversa amb el general, queda clar que ell no és més que un pobre diable, instrument d’un sistema que li recompensarà en tant que sigui útil, però que si falla, no li perdonarà els errors i el apartarà . Igual que els russos, que fan servir per igual als seus col·laboradors i que menyspreen igual la vida.
Tampoc la família surt ben parada. Començant per la del cap de seguretat, i després en un munt de detalls, com quan el cambrer li diu a Giles al fer-lo fora del bar “aquí vénen famílies”, o com Zelda, a l’haver de mentir respecte a la fugida del monstre, que li diu a Elisa : “Jo no en sé de mentir, menys a Brewster (el seu marit), cal mentir per mantenir un matrimoni”.
Les referències a les “bondats” de la llei són igualment contundents. Primer les respostes de Giles davant l’idea de salvar el monstre: “no pots fer-ho perquè va contra la Llei!” – “Probablement només parlar-ne sigui il·legal”, o la del marit de Zelda quan ella vol avisar Eliza que van a per ella “No la avisaràs!, ella va infringir la llei “. No puc per menys que pensar en Montesquieu (“Una cosa no és justa pel fet de ser llei, ha de ser llei perquè és justa”), o en Gandhi (“Quan una llei és injusta, el correcte és desobeir”). Sembla, que com opinen els independentistes catalans, Del Toro també pensa que certes lleis estan sobrevalorades.
Dues són les cites que podem arribar a veure dels fulls de calendari que arrenca Elisa: una és: “El temps no és sinó un riu fluint del nostre passat“. En un moment donat, al demanar-li ajuda a Giles, Eliza li diu “Tot el que sóc, tot el que he estat sempre, m’ha portat fins aquí, fins a ell“.
“Som” el fruit del nostre passat. Cal acceptar el nostre passat i acceptar-nos, … I reivindicar el que som.
“Quan ell em mira per la forma en què em mira, ell no sap el que em falta, ni creu que sigui incompleta, ell em veu tal com sóc, el que sóc”. De vegades, tendim a sentir-nos incomplets perquè no satisfem totes les expectatives que la societat ens imposa, i necessitem que algú, des de fora, ens recordi la nostra vàlua.
L’altra és: “La vida és el naufragi dels nostres plans“, … (Woody Allen ho expressava dient que “Si vols fer riure a Déu, explica-li els teus plans”), estem una mica una altra vegada en el “Ser o no ser” , en certa manera acceptar, encara que potser és acceptar que cal lluitar, (acceptació no vol dir resignació), perquè res passa com ha estat planejat. Hi ha un proverbi hindú que diu alguna cosa així com “a la fi tot sortirà bé i sinó surt bé és que encara no és el final”, tot i que no dóna pistes sobre com esperar que arribi al final.
L’aigua no té forma, la forma de l’aigua es configura pel que conté, i pel seu propi contenidor, …. NOSALTRES som la forma de l’aigua, els qui donem forma a l’aigua, i som nosaltres els que hem de submergir-nos, evolucionar, i morir i ressuscitar per donar-nos forma, …. és la nostra responsabilitat, i potser arribem a regenerar-nos o morirem en l’intent. (Confiant que no ens passi com al marit de Zelda, i que encara que passin cent anys no siguem capaços de comprendre res).
Per anar acabant em vénen a la ment dues cites, una de Jack Kerouac: “Allò que sents acabarà trobant la seva pròpia forma” i l’altra d’en Bruce Lee:
“Buida la teva ment, allibera’t de les formes, com l’aigua, posa aigua en una tassa i serà la tassa posa-la en una ampolla i serà l’ampolla, posa-la en una tetera i serà la tetera. L’aigua pot fluir, … o pot colpejar.
Sigues aigua, amic.”
i no puc per menys que acomiadar-me amb el poema que va triar De el Toro com a comiat:
Incapaç de percebre la teva forma
Et trobo a tot el que m’envolta
La teva presencia plena els meus ulls amb el teu amor
I doblega el meu cor
Perquè tu ets a tot arreu