A la contraportada de “La mida justa” hi diu: “… una invitació a reconciliar-nos amb la vida i amb el món que ens envolta” i trobo que es una descripció força ben trobada.
Si et diagnostiquessin una malaltia terminal, sense solució possible que en uns pocs mesos et deixarà invalid, postrat a un llit i connectat a un respirador fins que moris en poc temps,… tindria sentit aguantar? , passar aquest tràngol i fer-lo passar a la teva família i als que estimes? O fora preferible marxar amb dignitat?
Jostein Gaarder hi reflexiona força a fons,…. probablement, la credibilitat que li donem depèn en bona mida de la nostre relació actual amb la vida, i el grau en que n’estem de reconciliats amb ella.
Em quedo amb la recomanació del llibre d’en Paul Davies, “Còsmic Jack pot: Why our univers is Just Right for Life” i algunes frases per reflexionar:
“Un àtom d’hidrogen no es menys miraculós que una fulla o un elefant.”
“El recorregut que cal fer des de qualsevol Big bang per arribar als àtoms del sistema periòdic és potser un salt més gran que el recorregut entre els àtoms i jo.”
“En totes les famílies hi ha individus que ja no són vius però això no significa que hagin abandonat la família”
“Penso que el temps que em queda no serà ni massa llarg ni massa curt. Potser tindrà la mida justa.”
Altres llibres de l’autor: “El món de Sofia“