Poca gent hi ha que no sàpiga qui va ser Pau Casals, però és molt fàcil trobar gent, que havent sentit parlar d’ell, no ha copsat la grandària real del personatge. Fer una mica d’esforç per conèixer més a fons en Pau Casals, es quelcom que cal fer per Pau Casals, i per la gent que encara no el coneix del tot.
Pau Casals va morir un 22 d’octubre, del 1973 per ser exactes, i Catorze li retia homenatge fa uns pocs dies recordant el seu (improvisat) discurs, “I’m a catalan” quan al 1971 va rebre la Medalla de la Pau de l’ONU.
Al 2014, el programa “Imprescindibles” de Tv2 va dedicar un episodi a en Pau Casals.
El trosset, però, corresponent al seu discurs a la seu de les Nacions Unides en rebre la medalla de la pau no està inclòs al documental, així que us el deixo aquí:
A banda de la seva militància per la pau, la seva projecció internacional té molt a veure amb el seu més important llegat, la troballa de manera casual, en una botiga de música del carrer Ample de Barcelona, i la seva posterior gravació i difusió de les suites per violoncel de Bach després de 12 anys d’estudiar-les.
El periodista musical quebequès Eric Siblin, enlluernat en sentir aquestes suites, va decidir investigar-les a fons, i al 2009 va publicar “The Cello Suites: In Search of a Baroque Masterpiece“. A l’abast en espanyol: “Las Suites para violonchello. En busca de Pau Casals, J.S. Bach y una obra maestra” (Turner, 2011). Un llibre que teixint un fil conductor a partir de les Suites per a violoncel parla del seu gran autor, el compositor Johann Sebastian Bach, i del seu descobridor, en Pau Casals. (Núria Maynou ens en parlava al Núvol).
Al 2012, la pel·lícula “El Ultimo Concierto” li retía homenatge amb una anècdota d’una de les seves classes fent-nos veure què cal valorar en una interpretació d’una peça musical, més enllà de la qualitat de la seva execució.
L’historia es real, els guionistes no se la varen inventar, sinó que la varen treure (inclús copiant frases) de l’autobiografia del violoncel·lista Gregor Piatigorsky.
L’historia explicada per Piatigorsky:
“……Mr. Casals.” Em van presentar un home calb amb pipa. Va dir que li agradava conèixer músics joves com Serkin i jo. Rudolf Serkin, que estava rígid al meu costat, semblava com jo mateix, lluitar contra la seva timidesa. Rudi havia tocat abans de la meva arribada i Casals ara volia sentir-nos junts. La Sonata D-Major de Beethoven era al piano. “Per què no la toques?” va preguntar Casals. Ambdós nerviosos i amb prou feines coneixent-nos, vam donar un mal rendiment que va acabar en algun lloc del mig.
“Bravo! Bravo! Meravellós!” Casals va aplaudir. Francesco va portar el Concert per a violoncel Schumann, que Casals volia escoltar. Mai he tocat pitjor. Casals va demanar Bach. Exasperat, vaig acceptar amb una representació a l’alçada del que vaig fer amb Beethoven i Schumann.
“Esplèndid! Magnífic! ” —va dir Casals abraçant-me. Desconcertat, vaig sortir de la casa. Sabia el malament que havia tocat, però, per què ell, el mestre, em va haver de lloar i abraçar-me? Aquesta aparent insinceritat em va doldre més que res.
Com de gran va ser la meva vergonya i delit quan, pocs anys després, vaig conèixer Casals a París. Vam sopar junts i vam tocar duets per a dos violoncels, i vaig tocar per ell fins ben entrada la nit. Emprenyat per la seva gran calidesa i feliç, vaig confessar el que havia pensat de la seva lloança a Berlín. Va reaccionar amb ràbia sobtada. Va córrer cap al violoncel: “Escolta!” Va tocar una frase de la sonata de Beethoven. “No varés tocar aquesta digitació? Ah!, ho vas fer! Va ser nou per a mi … va anar bé … i aquí, no vau atacar aquell passatge amb una arc inclinat, així? ” va demostrar. Va passar per Schumann i Bach, sempre destacant tot el que li agradava que havia fet. “I per a la resta”, va dir apassionadament, “deixeu-ho als ignorants i estúpids que jutgen comptant només les falles. Puc estar agraït, i tu també ho has de ser, fins i tot per a una nota, una frase meravellosa “, vaig marxar amb la sensació d’haver estat amb un gran artista i un amic.
Al Setembre de 2017, TV3 va dedicar un “Sense Ficció” a Pau Casals imagino que per publicitar que estava a punt d’estrenar-se la pel·lícula “Pau, la força d’un silenci” sobre la seva vida.
Els dos documentals, un en castellà i l’altre en català, tenen parts similars, però al mateix temps, no deixen de ser complementaris.
Com les TV’s tenen tendència a eliminar periòdicament els documentals, si algú els vol veure i el link no funciona, pot descarregar-los d’aquí:
Des de una perspectiva no tan pacifista com la d’en Casals, parlant d’ell i el seu esforç per la divulgació de la música i la Pau, sempre recordo l’anècdota de la resposta d’en Winston Churchill durant la Segona Guerra Mundial, quan li reclamaven retirar el pressupost dedicat a cultura per dedicar-lo a despeses militars: Churchill, emprenyat va respondre: Treure el pressupost a cultura? llavors perquè lluitem!).
Visiteu els post amb Cites d’en Pau Casals a 3peusdegat