Cercamón, es una novel·la d’en Lluis Racionero basada en fets històrics, que ens parla de les arrels de Catalunya, del trobadors, i del món càtar i la seva extinció.
S’acosta a la narració històrica com una lliçó del passat, i, com apunta el “El país que no fue “Cercamón”, ens apropa a la Catalunya que va poder ser.
Les aventures del trobador Cercamón i Esclarmonda de Foix, neta del vescomte d’Arnau de Castellbò, es desenvolupen al voltant de la cultura dels trobadors, i desemboca en la tragèdia dels càtars. Ni França, ni Espanya, ni Roma –ens diu Racionero- podien consentir en la creació del paradís català: i entre l’agressió del rei dels francs, amb una dona castellana, no ho oblidem, la traïció del rei d’Aragó, Jaume, i la perfídia papal, que va instrumentalitzar la innocència fanàtica de Domingo de Guzmán, la possible nació occitana -o catalana- va desaparèixer a sang i foc a la foguera de Montsegur.
“A Occitània existeix una llibertat política que permet comunes amb consellers escollits pel poble i milícies populars per a mantenir eixa llibertat. Hi ha una llibertat de costums, més refinats i oberts que a les corts castellanes, estesa pels trobadors des de les corts d’amor; hi ha un moviment religiós, que torna a la germanor i veracitat dels primers cristians. A més a més, som un país ric i de vida agradable. Hem assolit de preservar els nostres dominis del bàrbar feudalisme del nord i de les mans limitatives de l’Església de Roma, i això ells no ens ho perdonen”
Pel camí, Racionero ens parla del concepte de l’amor i el desig, i com era interpretat per càtars i trobadors:
“Els contraris s’uneixen, Cercamón: el no desig és el desig total, l’acceptació joiosa de qualsevol cosa. Pots convertir el que tu anomenes amor en això? Si és així, estàs en el fin amors, a la fi de l’amor, allà on comença l’amor perfecte i el desig és expressat pel delit total que no vol res, perquè ho accepta tot.”
… deixant pales també l’impacte de la mirada femenina, posada en valor gràcies a que la dona gaudia d’una posició jurídica privilegiada pels propis costums de la terra, en bona part hereus del dret romà. Al segles XII i XII dels occitans es deia que eren flexibles i tolerants, segurament hi contribuïa la barreja religiosa i cultural fruit de l’important paper marítim dels ports occitans. Les lleis d’herència incloïen les dones i no solament els fills barons com passava a gairebé tota Europa. Aquestes podien heretar i això els donava poder polític, i la major llibertat política de les dones occitanes va propiciar la major llibertat artística i esperonà aquestes a escriure poesia, les trobairitz.
L’aparició en els segles XII i XIII de poemes cultes que, en lloc de en llatí, es van escriure en llengua vulgar en l’arc Mediterrani, va tenir una enorme influència literària i social, (que va arribar a Dante i a Shakespeare) amb una moral de fons: l’amor millora al poeta i, de passada, a la societat.
Malgrat tot, la seva herència perdura. No oblidem que per exemple els nostres Jocs Florals, son un certamen literari instituït per primer cop al segle XIV a la cort provençal de Tolosa de Llenguadoc, per a premiar el gènere poètic, en llengua provençal.
Al final del llibre, Racionero detalla totes les llicencies que s’ha pres reinterpretant l’historia, detallant els fets i personatges reals, i els pocs que son inventiva del autor.
(Per cert, que a l’introducció del llibre hi apareix el discurs d’en Pau Casals a l’ONU al recollir la medalla de la Pau i que podeu escoltar AQUÍ)