“Diari d’hivern”, un diari, no una novel·la, d’en Paul Auster, un exercici d’autoconeixement, escrit sobre ell mateix en segona persona: “La voluntat era d’observar-me des d’una certa distància…” quan veu clars els símptomes de l’arribada de l’hivern als seus 64 anys.
Jordi Llovet, que ens va deixar al Febrer del 2020, va escriure una critica a El País del “Diari” que va ser el que em va animar a llegir-lo i en la que entre altres coses subratllava “… la trobada amb la seva segona dona, també escriptora, de la qual diu el millor que es pot dir d’una dona: que ha excitat en Auster tant la conversació com la libido,…” i “la lloança que fa l’autor del caràcter musical de la prosa —cosa que els noucentistes sabien molt bé, però que els autors dels nostres dies semblen haver oblidat: eufonia, catalans!”
Uns mesos abans, i signat per en Jordi Nopca, el diari Ara va publicar un reportatge arran de la visita d’Auster a Barcelona quan es va publicar “Diari d’Hivern”, en català i castellà (abans que es publiques en angles).
Unes quantes cites del llibre:
-< … “Paul, només vull dir-te una cosa. Quan tenia cinquanta-set anys em sentia vell. Ara que en tinc setanta-quatre, em sento molt mes jove que llavors”. Et quedes confós per aquest comentari. No tens ni idea del que vol dir-te, però t’adones que per a ell es important, que està intentant compartir amb tu una cosa de vital importància.[…] Potser és tan senzill com això, que un home té més por de la mort als cinquanta-set que als setanta-quatre . O potser és que va veure alguna cosa en tu que el va preocupar… >-
-< Però tu ja saps que no et pots exonerar. Sí, la dona anava massa de pressa, però en el fons això no té gaire importància. Tu et vas arriscar quan no t’havies d’arriscar. >-
-< Et penses que no et passarà mai, que no et pot passar, que tu ets l’única persona del món a qui cap d’aquestes coses no passaran mai, i llavors, una per una, et comencen a passar totes, de la mateixa manera que passen a tothom. ->