“La Gran Belleza” ha estat una de les pel·lícules a les que més m’he enganxat i més m’han agradat dels darrers anys i que cada cop que reviso em deixa veure nous matisos.
Curiosament, es una pel·lícula que desperta passions,… o agrada molt,… molt, o gairebé se l’odia.
Qualificar de bona una pel·lícula es quelcom més complicat del que sembla. Podem considerar una pel·lícula bona des de el punt de vista tècnic, argumental, fotogràfic,…. hi ha pel·lícules de 10, que molta gent considera obres mestres, però que a tu, no et diuen res. I desprès hi ha pel·lícules que podrien passar desapercebudes, i que es converteixen en la pel·lícula de la teva vida, ni que sigui per una temporada.
Penso, que el cine ens agrada tant perquè a la fi, no es més que un altre manera d’explicar contes. I els contes han estat i d’una forma o altre encara son, la catarsis que utilitzem per entendre i manegar els nostres sentiments. En moltes ocasions, l’èxit o no d’una pel·lícula, depèn en bona part de la seva capacitat per facilitar l’identificació del mes gran nombre de gent possible amb els seus personatges
En Michael J .Ryan a “El gusto por la belleza”, parlant de la biologia de l’atracció, afirma com Hume que “la belleza de las cosas solo existe en la mente de quien las contempla”, i ho justifica per mitja de diferents experiments que deixen clar que la bellesa està en el cervell del receptor . De la mateixa manera, que ell ho aplica a l’atractiu sexual de les diferents especies animals, crec que el concepte, malgrat no tenir proves empíriques, pot aplicar-se també al mon de l’art en general i al del cinema en particular, som nosaltres, els que ens veiem reflectits en una història concreta, els que ens apassionem al veure com algú altre exposa de manera diàfana els nostres sentiments i pensaments.
El que en Sorrentino volia expressar a la “Gran Belleza”, tampoc te tanta importància, el que compta es el que nosaltres om capaços d’extreure. La pel·lícula parla de moltes coses, hi ha més d’una historia dins, i en molts aspectes Sorrentino es demolidor.
Pel que fa a l’Art, per exemple, la critica a com de manipulat està avui dia el concepte d’art arreplega amb tot. No crítica l’art en sí mateix, sinó l’ús que se’n fa:
Carregant contra l’ imatge de “l’artista il·luminat” que “s’expressa” fent animalades, cada cop a mes grosses, i en nom del seva visió mística, munta una performance fotent-se de cap contra una paret, i tothom aplaudint, sense entendre res. L’entrevista amb l’artista que es considera més enllà de tota critica, es molt clarificadora.
La prostitució de l’art, amb els pares utilitzant la seva filla per que pinti quadres entre llàgrimes en les “festetes” de societat per un interès purament crematístic.
L’imatge de l’art “classista”, la bellesa de l’art antic, conservada pels propietaris dels palauets de Roma, inaccessibles pel públic, tancats en set claus, (el tipus de la maleta amb les claus) mentre les propietàries, jugant a cartes alienes a l’art que tenen segrestat e inaccessible,…
I els seus amics, el que vol fer teatre, o l’escena de les Termes amb la girafa de l’espectacle i el concepte de “truc” (em pots fer desaparèixer? – li diu)..
Podríem continuar amb la religió, la sexualitat, l’economia,… però a la pel·lícula, tot això, que forma part de Roma i de la vida d’en Jep, està com de farciment, perquè la vida real d’en Jep, o al menys la vida interior que el va motivar a escriure el seu llibre es tot un altre historia que Sorrentino també ens explica mes velada però mes transcendentalment.
El seu amor de joventut, el seu primer cop al far, la mort i el diari d’Elisa de Santis que no veurà però on el marit d’ella li transmet que queda clar que sols el va estimar a ell,…. les paraules d’ella, el discurs final,… “tot està protegit sota la frivolitat i el soroll, el silenci i el sentiment, l’emoció i la por …. les demacrades e inconstants espurnes de bellesa, […] en el fons és només un truc, sí, només és un truc.”
No m’atreveixo a analitzar massa, hi ha moltes ressenyes per internet, però n’hi ha qui ha fet un anàlisis a fons que desgrana aquesta història, eix central de la pel·lícula, i que sí, potser es pot interpretar de mes d’una manera, però aquí està, implacable, i la recomanaria especialment a qui vulgui una lectura profunda de la pel·lícula.
“Quizás escribir tenga que ver con buscar, quizás sea la búsqueda de algo crucial…[…] quizás algo de esto le esté sucediendo a Pablo Sorrentino que anda buscando desesperadamente un sendero por el que retornar y encontrarse con un objeto que perdió y del que no hace más que hablarnos.”
Potser tot es més senzill, però em llegiré alguns cops més l’ interpretació psicoanalítica que en fa Ricardo Sánchez a l’article “El objeto perdido de Paolo Sorrentino: “La gran belleza” y “The young Pope” a Código de cine.
I la tornaré a veure….
(També a Código de cine, el mateix Ricardo Sánchez te un altre post on ens parla dels lligams entre “La gran belleza” i un altre pel·lícula amb la que té connexions: La Dolce vita de Fellini).