The Pillow book

El llibre del coixí, de Sei Shonagon, una escriptora japonesa del segle X, és el text que inspira Peter Greenaway per filmar The Pillow Book.

L’obra més important de Sei Shonagon, Makura no Sōshi (“El llibre del coixí”), era el seu diari personal, el qual era costum que es guardés sota la capçalera del llit (d’aquí el nom). El llibre del coixí està compost per una sèrie de llistes en les que l’autora enumera elements de la realitat quotidiana, com per exemple, coses que emocionen, coses que produeixen una sensació de brutícia, coses que no poden comparar-se, coses que perden a l’estar pintades, gent envejable, coses que han de ser grans, coses que cauen de cel…

Els llibres-coixí (Pillow-book) són un gènere peculiar de la literatura eròtica japonesa, eren guardats en els petits calaixos dels coixins tradicionals de fusta. Eren en molts casos diaris de geishas que recordaven experiències amoroses, poètics manuals sexuals,…  però aquest no és un llibre especialment eròtic,  inclou l’erotisme en les seves pàgines, com una cosa important, però la lectura eròtica només és una entre moltes que es poden fer d’ell.

Més que una pel·lícula oriental, és una fascinada mirada a orient des d’occident.  La història és força enrevessada, però la narrativa de la pel·lícula no és el que més interessa. El que atrapa es l’estètica, la metàfora i el concepte del cos com si fos un full en blanc.

La paraula pluja ha de caure com la pluja, la paraula fum ha de surar com el fum”

 A Orient, un escriptor ha de ser un cal·lígraf. “Escriure bé” significa dir les paraules correctes però també escriure-les correctament, 

Greenaway posa l’accent al  tacte del text: l’escriptura com a experiència sensorial, un concepte  gens evident  i difícil de captar.  En les seves paraules :  This is a film about “you are what you read”, “your life is an open page “,” I can read you like a book “. (“Ets el que llegeixes”, “la teva vida és una pàgina oberta”, “et puc llegir com a un llibre”)

Sei Shonagon
Sei Shonagon – dibuix: Kikuchi Yōsai

El cos comunica. I recordant a Barthes  en els seus “Fragments d’un discurs amorós”:  

“El llenguatge és una pell : jo frego el meu llenguatge contra un altre. El meu llenguatge tremola de desig. […]  tota una activitat discursiva ve a realçar discretament, indirectament, un significat únic, que és “jo et desitjo”,[…] embolico a l’altre en les meves paraules, l’acaricio, el mim, …”

La ressenya de “Cine y literatura”, on ens acaben dient que “…si bé en la pel·lícula el cos és llibre quant superfície per a l’escriptura, […] en la realitat el cos és llibre quant recull i manifesta els signes de tota una vida: les arrugues, les cicatrius, expliquen una història del cos , són els ideogrames del cos convertit en text…”, ha estat una la font d’una elaborada reflexió sobre la pel·lícula fruit d’un treball publicat a la Revista de Filología Románica

Text Complert:
Alarcón, Edmundo
El tacto del texto: la escritura como experiencia sensorial en The Pillow Book de Peter Greenaway
Revista de Filologia Romanica
Text en pdf

Per analitzar més l’argument que el concepte: “El dado del arte“. I per accedir als anàlisis de pel·lícules visiteu la secció “Pelis a fons” a 3peusdegat.

Deixa un comentari