“Mentes maravillosas” és el resultat de dècades d’observacions a diversos grups d’animals: els elefants de Amboseli (Kenya), els llops de Yellowstone i les orques de el Pacífic Nord-oest.
Les ments no humanes en realitat no són tan diferents de les nostres. Saben qui són els seus amics. Saben qui són els seus enemics. Tenen ambicions d’estatus, i la trajectòria de les seves vides segueix l’arc d’una carrera professional. Les relacions els defineixen de la mateixa manera que ens defineixen a nosaltres.
Ecòleg, etòleg, escriptor de divulgació i professor universitari Carl Safina es un divulgador científic que escriu regularment al New York Times i al National Geographic (i a altres diaris, aquí podeu veure uns quants articles seus a El País) i que ha publicat set llibres, tots destinats a que comprenguem la complexitat del món animal.
Milena Vodanovic a Fundación La Fuente ens deixa uns quants comentaris interessants sobre el llibre:
“… una de les coses de les que un s’assabenta llegint aquest llibre, és que els animals parlen. No com nosaltres, és clar. Però de què parlen, parlen.
El cant de l’elefant, per exemple, abasta 10 octaves. Pot anar des dels murmuris subsònics fins als barrit, des dels vuit hertzs fins als deu mil. Molt sovint, tot i que el volum sigui elevat, la freqüència és massa baixa perquè els humans la captem. La majoria del que diuen és inaudible per a nosaltres. Recents estudis, demostren que fins i tot serien capaços d’una sintaxi bàsica. I tot això sense esmentar els corpuscles de Pacini, uns receptors que els paquiderms tenen als peus a través dels quals capten murmuris d’altres elefants que es traslladen per terra a quilòmetres de distància…”
Amb motiu de la publicació del llibre va ser entrevistat per El País “Solo los humanos matamos animales de forma miserable” i per La Vanguardia “Los otros animales también sienten y piensan”
Al 2017 Safina va participar en una conferencia al CCCB a Barcelona que podeu escoltar AQUÍ
La ciència s’ha servit històricament de Descartes i la seva teoria de que els animals no són sinó màquines molt elaborades sense capacitat de raciocini per desenvolupar una lògica del domini sobre els animals no humans ignorant el seu sofriment.
Però tot plegat, Voltaire ja ho tenia clar al segle XVIII:
“Què mentalitat pobra cal tenir per dir que els animals són màquines que manquen de sentiments i d’entesa”, “És increïble i vergonyós que ni predicadors ni moralistes aixequin més la seva veu contra els abusos cap als animals.”
i que Voltaire era un home intel·ligent ho demostra el fet que les seves darreres paraules, en resposta a un capella que li deia que renuncies a satanàs davant la proximitat de la seva mort varen ser “ara, ara bon home, no es moment per fer-se enemics”.