Jardinosofía, una historia filosòfica dels jardins. Un títol que ho diu tot, i una delícia de llibre. Una història que és la de la felicitat, la bona vida i l’ús del temps i l’espai.
A la introducció Santiago Beruete comença dient: <Al llarg d’aquest treball intentarem mostrar que els jardins no són únicament una construcció material sinó també una creació intel·lectual. Com va escriure William Chambers, “els jardiners no són només botànics sinó també pintors i filòsofs “[…] el punt de partida és que els jardins expressen millor que altres manifestacions culturals les inquietuds filosòfiques de cada època.>.
Si ens posem davant d’un jardí, si ens plantegem veritablement tenir cura d’un jardí, (que pot estar limitat a només que tres macetes), haurem de prendre contínuament decisions i entendrem que tenir cura d’essers vius es quelcom seriós.
I tot començarà pel que hi plantarem i el que arrancarem, perquè diuen que un jardí es conforma més pel que es treu que pel que es posa.
Deixarem créixer el jardí i que es desenvolupi amb llibertat?, o el controlarem i el domesticarem podant i retallant per no deixar que surti de l’espai marcat?… Caldrà decidir com fer, i a poc a poc el jardí s’hi impregnarà del tarannà del jardiner. … I el jardiner del tarannà del jardí, perquè al final mai queda clar en quin ordre funciona l’equació, si cuidem del jardí com cuidem de les persones que ens envolten, o tractem a les persones com tractem al jardí.
Beruete ens recorda coses com que el budisme diu que qui cuida un jardí està cuidant-se ell mateix. I que el jardí ensenya també una altra via que la de l’acumulació, perquè si li dones massa, el mates.
Un parell de cites
“L’utopia es respira a tots els jardins de la planeta, i el fet que […] els jardiners visquin per al futur, presta força a aquesta idea. Sense risc d’exagerar podríem afirmar que el jardí és per dret propi un espai utòpic. […] el pensament utòpic està menys interessat en aconseguir que en visualitzar possibilitats, el jardí en veritat permet albirar, entreveure i apreciar el que podria ser però encara no és, així com el que va poder ser. I contribueix a mantenir viva la promesa d’un futur millor, […] Els jardins ens parlen tant de la nostàlgia del que una vegada va ser com del que mai podrà ser.”
“El mer esforç d’imaginar el futur implica així mateix la voluntat de canviar-lo.”
“Un jardí ens marca el camí de la insubmissió i la felicitat“. És una de les ultimes frases del llibre i el títol d’una ressenya i entrevista que va aparèixer al “Asombrario” de “Publico” al 2016, just quan es va publicar la primera edició del llibre.
Per conèixer una mica més l’autor veieu les dues entrevistes més que li varen fer amb motiu del seu nou llibre: Verdolatría, (del que caldrà parlar aviat), una al gener del 2019 a “Publico”, també amb un títol contundent: “Plantar és una forma de plantar-se davant l’assetjament d’una societat dura” i l’altre a l’abril, al País semanal.
Per veure més sobre jardins i plantes no deixeu de visitar la secció “Llibres Verds” de 3Peusdegat